The Cardigans · Blaumarí Music · 12 de juny de 2025, Port Vell de Barcelona
Hi ha concerts que s’anuncien i que ja generen una certa electricitat, no pas per cap novetat discogràfica ni per cap gira de presentació, sinó simplement perquè han passat massa anys. Vint, en el cas de The Cardigans a Barcelona. La darrera vegada va ser al festival Summercase 2006, i des de llavors Nina Persson i els seus han mantingut un perfil baix que ha alimentat alhora la nostàlgia i la incertesa: tornaran? Ho fan els que saben que el moment és ara o mai.
El Blaumarí Music, un nou festival que estrena format i ubicació al Port Vell de Barcelona amb un escenari flotant sobre el mar, va triar bé la seva carta de presentació. L’escenari va quedar gairebé suspès entre l’aigua i les llums del Maremàgnum, amb el logo de la banda projectat sobre una pantalla que posava en context la posada en escena: sobria, sense artificis innecessaris, com si la banda ja sabés que no calia cap maquinari especial per captivar. El públic que va omplir el recinte (sense esgotar les entrades, però amb una assistència notable que compensava qualsevol buit) havia vingut a veure exactament això.
The Cardigans van obrir amb Your New Cuckoo, del «First Band on the Moon», i la sensació va ser immediata: sonaven igual de bé. Nina Persson té una d’aquelles veus que no cedeix al pas del temps, i les primeres notes van deixar clar que la nit anava en serio. Li van seguir Sick & Tired i Rise & Shine, de l’àlbum “Emmerdale”, van acabar de posar el termòstat: indie pop suec dels noranta en el seu estat més precís, sense concessions al revival ni a la condescendència. I Lovefool, que va arribar a la meitat del concert i va convertir el recinte en un cor col·lectiu, van ser els moments de màxima temperatura. Lovefool és d’aquelles cançons que ja no pertanyen del tot als qui la van escriure: la sala la cantava com qui recita alguna cosa que fa vint anys que porta dins.
La meitat del set va tirar de «Long Gone Before Daylight» (2003), amb cançons destacades com And Then You Kissed Me i For What It’s Worth, dos talls que demostren que el gir cap a un so més madur i contingut d’aquell disc aguanta molt bé el pas del temps. You’re the Storm, Communication, Live and Learn i Feathers and Down van completar un bloc que va confirmar que aquell és, probablement, el disc de la banda que millor envelleix en directe. On els primers treballs tenien aquella lleugeresa pop que enganxa a la primera escolta, «Long Gone Before Daylight» és un disc que demana una mica més de l’oient (i que en directe, amb Nina Persson donant-li tota la càrrega emocional que té, acaba sent el que colpeja amb més força).
El «Gran Turismo» (1998), el disc que els va dur a les portades de les revistes i a les oïdes de mitja generació europea, va ser el gran protagonista del final del concert. Van tocar la celebrada Erase/Rewind enllaçada amb una magnífica versió del Burning down the house dels Talking Heads. També vam poder gaudir de Hanging Around, una altra de les gemmes de “Gran Turismo”. Del «Super Extra Gravity» (2005), el seu darrer treball fins avui, van incloure I Need Some Fine Wine and You, You Need to Be Nicer, que va tancar el bloc principal amb aquell punt d’ironia amarga que caracteritza la banda.
El bis va arribar amb My Favourite Game, el seu hit conegut tant pels fans com pels no fans de The Cardigans. La banda la va allargar amb un fragment de Sweet Leaf de Black Sabbath encastat al final, un guiño rock que va agafar per sorpresa al públic. No era el tancament més esperable, però funcionava: demostrava que The Cardigans, passat el moment de la reverència nostàlgica, saben que encara es poden permetre el luxe de no prendre’s massa seriosament.
Una entrada també notable de la primera edició del Blaumarí Music, que haurà après que portar un nom gran al Port Vell, amb vistes al mar i sense cap altre efecte especial, de vegades és més que suficient.
Text: Ura Boix
Imatges: Toni Rosado
