CocoRosie · Festival Empremtes · 11 de juny de 2026, sala Razzmataz 2
Hi ha artistes que donen forma a un moment concret de la vida i que carregues amb tu com una capsa de fotografies que gairebé no obres però que saps que és allà. Per a molta gent de la Barcelona hipster dels dos mil, CocoRosie era això. Bianca i Sierra Casady, les germanes darrere de CocoRosie, es van retrobar a París el 2003 després d’anys sense veure’s i van gravar el seu primer disc al pis on vivien. D’aquella contingència en va sortir un so inclassificable — freak folk, diuen els que necessiten posar-hi nom — fet de harpes, joguines, beatbox i veus que semblaven venir d’un altre temps. Dues dècades i vuit discos després, continuen sent un cas a part.
“La Maison de Mon Rêve” (2004), “Noah’s Ark” (2005) — amb aquella estètica de criatures trencades i belles que barrejava folk, hip-hop i coses que no tenien nom — sonaven per sorpresa en un Daily Mix, i de cop tenies vint-i-dos anys una altra vegada. Saber que tornaven al Razzmatazz, després d’anys d’absència, dins del cicle de concerts Empremtes, era una d’aquelles notícies que t’arriben i et fan cridar massa fort allà on siguis: hi he d’anar.
La intro va ser estranya, inclús per a CocoRosie. Música de circ — o sonoritat un tant tètrica que s’hi assemblava — mentre la sala esperava. La gent va xiular una mica, amb aquella impaciència afectuosa de les que han pagat l’entrada fa mesos. Llavors van arribar uns gemecs i un cristal baschet — un instrument creat pels germans Baschet als anys 50, fet amb barres de vidre i amplificadors metàl·lics, molt associat a estètiques experimentals i d’avantguarda – que ho van confirmar tot: érem allà, i CocoRosie eren allà, i allò anava a ser una cosa. El pronòstic era clar des del primer segon: rareses i veus etèries. Fins aquí, bé.
El problema és que les que hi anàvem carregant aquella capsa de fotografies ens vam trobar davant d’un concert que mirava cap endavant, no cap enrere. La major part de la setlist venia de “Little Death Wishes”, el disc nou del 2025 — material que la majoria de la sala no coneixia encara. De l’era clàssica, van rescatar Fairy Paradise i Lemonade, i poca cosa més. Cap Werewolf. Cap R.I.P. Burn Face. Les cançons que van fer que una generació sencera adoptés CocoRosie com a banda de capçalera van brillar per la seva absència, i això és una tria legítima, tot i que no agradi a totes.
El material nou té moments. Witch Hunt i Tears for Animals funcionaven bé en directe, amb aquella textura lo-fi i pertorbadora que les germanes Casady porten cultivant des dels orígens. Però costa construir complicitat emocional amb una sala quan la meitat del que toques és desconegut per al públic que has convocat.
I llavors hi havia l’escenografia. La proposta visual semblava construïda sobre la mateixa lògica de sempre — l’estranyesa com a postura i el caos controlat com a estètica — però alguna cosa no acabava de quadrar. Aquella performance, però, evocava a un lloc concret de la memòria: aquell temps de la infància en què et posaves totes les joies i ulleres de l’àvia per cantar als veïns que treien les cadires al carrer per la calor de l’estiu. Una cosa íntima, domèstica, lleugerament ridícula i entranyable alhora. CocoRosie han construït tota la seva carrera sobre aquesta mateixa textura. La pregunta de la nit era si allò era una tria artística conscient o si el concert senzillament no estava del tot a punt.
Una de les altres preguntes que van sorgir per intentar donar una mica de sentit a tot — i que ningú va respondre del tot — és si estàvem davant d’una crítica feminista a l’exigència de perfecció que recau sempre sobre les artistes dones. Poder, aquella perfomance era una reivindicació a l’artista que no executa impol·lutament i la que es permet el defecte en públic – no ho sabem del cert. Hi ha lectures generoses disponibles, i potser CocoRosie les mereixen. Però una lectura generosa no substitueix la sensació d’haver-ne volgut més.
Van ser importants, i ho continuen sent en aquella capsa de fotografies. La Barcelona que les va abraçar als dos mil era una altra Barcelona, i les que hi érem també érem unes altres. Potser per això la tornada sempre tindrà alguna cosa d’impossible — no perquè hagin canviat elles, o no només per això, sinó perquè el temps que les va fer grans ja no es pot repetir. I el Razzmatazz, que ho ha vist tot, en sap força, d’aquestes nits.
Text: Ura Boix
Imatges: Toni Rosado
